Primer Informatiu - videos d'elaboració pròpia -

Bé, doncs vet-ho aquí el primer dels videos que penjaré fruit del treball al Taller de Televisió. En aquest cas penjo l'enllaç sencer a youtube, i és que la meva tasca en aquest cas va ser la de realitzador. Tot un plaer. Aquí el podreu veure.

Visita a un futur millor

Realment, a tots ens va encantar BTV. Hipòcrites hauríem de ser si ho neguéssim. Ara bé, la qüestió esdevé contradictòria. Gust dolç, molt, però amb una punteta d'agre. Per què? Perquè un pensa en el seu futur, i no sap si arribarà allà... En tot cas, anar-hi i veure tants joves que abans eren el que som nosaltres avui inspira a treballar més i millor per, com a mínim, provar d'arribar-hi, i que per nosaltres no hagi estat.

Televisió... botons... algú s'ho imaginava tant complicat?

Bé, primer post en el meu bloc - que arribar una mica tard - respecte el Taller de Televisió que estem efectuant amb els meus companys de la UPF. Després de dues setmanetes d'autèncita "immersió", paraula cada dia més familiar i a la que recorro ja habitualment en el meu diccionari, això comença a prendre cert sentit. Tres classes inicials d'autèntica bogeria, amb la sensació que fèiem tot al revès i desordenat, per acabar al final, i per art de màgia, sortint tot a la primera... Genial tothom al seu lloc, i gran experiència la de realitzador, sense gaire a explicar perquè amb prou feienes recordo què vaig fer. De fet, ens han ensenyat en els darrers dies que la feina del realitzador és la més important a l'hora de l'emissió. I jo dic, sí, però crec que hi ha un petit ajudant, una espècies de "Pepito Grillo" que fa obra realitat del que diu el realitzador. I en aquest cas, l'experiència de compartir això amb en Pedro, gran valencià i company de classe - i a sobre, culer - va ser espectacular. Esmentant un parell d'errors meus - o més - arribant a tot quan ningú hi arribava... senzillament genial. Ah, i sempre amb l'alegria que el caracteritza!
I ahir el segon, que era molt més ambiciós però que també va ser genial! Amb moltíssima més compliexitat es va superar un primer tràngol i es va acabar donant un bon informatiu, de la mà del Pauet, el Titus, els excel·lents presentadors - especial incidència vull fer en el meu heroi Nico - i un bon mesclatge d'en Juanca. Ara, a seguir treballant fort perquè el tercer sigui encara millor. Endavant!!

Les regles del joc (en cristià)

Aquell que guanya sempre és el més llest. I el més llest se les sap totes, fins i tot quan “totes” vol dir saltar-se alguna barrera moral i fer una interpretació acurada de les regles del joc. Això és el que ha passat a la complicada relació entre estats i mercats durant la crisi financera que ha sacsejat el món occidental des de fa uns dos anys. Uns han actuat segons unes regles, i els altres han agafat aquestes directrius i les han adoptat als seus interessos. Han estat més intel•ligents, de la mateixa manera que han burlat qualsevol motiu moral pel qual regir la seva actuació.
Per tal d’explicar aquest fenomen, intentarem avui no donar per segur que els lectors generalistes tenen un coneixement en informació econòmica capaç d’entendre articles inintel•ligibles i amb un vocabulari que no només és incomprensible, sinó també irritant. És a dir, intentarem explicar la situació per tal que s’entengui; parlarem, com es diu, en cristià.
En una primera onada important de crisi, iniciada a 2008 i derivada de la bombolla de les hipoteques sub-prime – és a dir, que molta gent obtenia crèdits per comprar pisos a llarg plaç sense garantir-ne ni tan sols la seguretat del pagament -,les institucions financeres van caure en una crisi històrica, i varen ser els estats els que van sortir al seu rescat. I vet-ho aquí que torbem la primera particularitat, l’actuació sobre la primera regla: els governs van salvar les empreses a través d’injecció – dit així queda més tècnic – de diners il•limitadament a tipus zero. És a dir, que van iniciar el joc amb una regla més benigna, socialment més correcta, ja que van prestar uns diners per millorar la situació sense esperar-ne interessos en el retorn. El joc s’havia iniciat, i les directrius eren clares. La dramàtica apocalipsi econòmica va regularitzar-se poc a poc i de manera més aparent que real, a través de polítiques que emulaven els grans economistes triomfadors en crisis contra els drames econòmics (Kenyes).
I en aquestes que arriba el segon assalt. I vet-ho aquí que trobem la segona particularitat, que resulta que és antagònica a la primera: la mateixa regla, la mateixa norma, però entesa d’una manera ben diferent. La balança s’ha invertit, i de nou els mercats ocupen el predomini de la situació econòmica davant els estats, tirant per terra tota teoria d’aquelles que dèiem que emulava als gran herois economistes del passat. Ara són els mercats els que, gelosament i amb pas xulesc, han de sortir al rescat dels estats, que es troben atemorits i desconeguts dins d’un terreny en el que ni es senten còmodes ni, per culpa de certes ineptituds – entre d’altres, poden ni saben sortir. Per tant, i amb els mercats al capdamunt de la situació, aquests decideixen variar les regles: de nou préstecs, sí, però a la direcció inversa, i a preu de mercat. És a dir, que els mercats rescataran amb diners als estats, però hi posaran el tipus d’interès que determina el seu propi rendiment. Interessant manera de tornar el favor. Interessant manera de veure les mateixes regles del joc amb uns altres ulls. Ah, i en cristià.

Quan el llautó supera la raó

Quan es parla d’ètica, de moral o d’humanitat sovint es deixa de banda un concepte amb el que tots els dilemes relacionats amb els termes anteriors quedarien resolts: la racionalitat. A la professió del periodisme són moltes vegades les que la deontologia professional es menysprea, però pitjor és quan s’arriba al límit de perdre el sentit de la raó per culpa de les pròpies creences. Perquè en aquell moment, tal i com comentava al post anterior sobre l’actuació de Manolo Lama, l’error ja no és professional, sinó humà. I, abans que periodistes, hi ha les persones.

Avui al matí soldats israelians han disparat un grup de sis vaixells, de nom “La Flota de la Llibertat”, que transportaven unes 750 persones amb ajuda humanitària per la franja de Gaza. El resultat, almenys 10 morts – tot i que hi ha fonts que ja els eleven a 16 – i una trentena de ferits. I vet aquí que he posat la ràdio per assabentar-me millor del que havia succeït, i m’he trobat amb un lamentable discurs immers de falta de sensibilitat. A la tertúlia dels dilluns del programa “El Món a Rac 1” – del que, d’altra banda, sóc oient assidu – hi havia Pilar Rahola, Màrius Carol, Toni Bolaño i Vicenç Villatoro. Tots quatre periodistes contrastats – per mèrits dispars – i amb una opinió que es té en compte en el concert argumental català. Doncs bé, la primera intervenció ha estat a càrrec de la senyora Rahola que, vés per on, ha començat a discernir sobre els motius de culpabilitat que – injustament – se li atribueixen a l’estat d’Israel. Això sí, tenint en compte els morts al matí. I tota la confabulació internacional per provocar violència i entorpir l’acció política de l’estat jueu. Això sí, sense voler fer un anàlisi fins no tenir informació. I criticant les forces polítiques, pagades amb els nostres impostos, que fan campanya barroera i moralment despreciable contra qualsevol moviment d’Israel. Això sí, respectant el dol i tenint en consideració que es podrien mal interpretar les seves paraules. No explicarem aquí el cos ideològic de la senyora Rahola, però per aquell que més o menys l’intueixi pot deduir el significat d’aquestes contraposicions.

La qualitat dels informatius – dintre dels quals s’insereix també la tertúlia – es basa en multiplicitat de trets, entre ells la “d’equilibrar les notícies amb punts de vista múltiples, procurant que la informació sigui rigorosa i creïble”. Així doncs, tot punt de vista ha de ser benvingut, però fins a quin punt hem de tolerar-lo quan aquest està evidentment confrontat amb el rigor informatiu? Com es pot valorar una opinió que, en el moment de la notícia d’una desena de morts, es centra en el conflicte polític d’una situació en la que es pren partida tant clarament? La serietat i l’anàlisi – que també són característiques de l’informatiu de qualitat – es desprecien en el moment en què, enmig de la valoració d’un atac contra un vaixell d’ajuda humanitària, s’entremesclen impunement decantacions polítiques i mítings de suport a un Estat amb el que el tertulià de torn es mostra tant emparentat.
Gràcies a Déu que he hagut de baixar al metro i allà no arriben les ones de ràdio. He canviat l’FM per música relaxant, i he pensat en la gravetat de l’assumpte. Potser el més greu és que ningú ha dit res. Ningú s’ha immutat, i no tant sols això: alguns dels altres tertulians s’han afegit a l’afalagament israelià. Si es fan dir periodistes, que mesurin les seves paraules. I si es fan dir persones, que raonin els arguments i no es deixin emportar pel seu llautó d’una manera que, personalment, m’ha arribat a indignar.

Un error que es pot utilitzar per millorar la situació

Llegeixo, escolto i estic atent a totes les reaccions. I intento allunyar les meves sensacions per tal d’intentar fer un judici adequat del que va suposar. Però poques vegades hem viscut una actuació tan desafortunada en el circuit televisiu. L’espectacle surrealista, inhumà i moralment devastador que va protagonitzar Manolo Lama va fer que tota Espanya s’esgarrifés i posés el crit al cel pel que consideraven una acció aberrant. Doncs bé, ha calgut aquesta mobilització ciutadana i aquesta repugna social per tal que la llei reaccioni. Avui dilluns hem sabut que la “solidaritat” del senyor Lama pot suposar una multa de fins a un milió d’euros per Cuatro, després que Indústria obrís un expedient a la cadena de Prisa. Segons la nova Llei General de l’Audiovisual, aquest tipus d’imatges són considerades de “molt greus”, amb la conseqüent repercussió fiscal. Vagi per endavant que la meva opinió està més que clara respecte el tema. L’error de Lama no va ser periodístic, va ser humà. No l’hem de veure des del prisma del codi deontològic. L’hem de considerar des de la falta de respecte i d’educació, no de professionalitat. Però faig un punt i a part i em pregunto: cal arribar a aquests extrems per què la llei actuï? Hi ha contínues mostres d’aquesta falta d’humanitat a la televisió i en horari protegit i ningú ho denuncia. I si algú ho denuncia, no ho fa amb prou vehemència. Crec certament que cal millorar aquesta situació, per una sèrie de motius i exemples evidents que bombardegen contínuament el nostre sentit del que està bé i malament, i també del ridícul.

Citem per començar dos dels articles del Codi Deontològic del Col•legi de Periodistes de Catalunya: el quart obliga a utilitzar mètodes dignes per a obtenir informació o imatges; el nou, a respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge. Aquest darrer, doncs, ja se’l salten impunement els principals programes de les cadenes Telecinco i Antena 3 – sense desmerèixer els programes d’altres cadenes, com Salvados, que sota l’emparament de ser un espai de crítica social s’espavila per evitar també aquestes regles. Un exemple clar és les imatges que es donen de la Duquessa d’Alba. No ens posarem ara a debatre fins a quin punt és just o no que persones a les que se’ls hi ha regalat tot i pretenen grans fortunes només per nom tinguin més o menys privilegis que la gent de classe mitja, entre la qual l’autor d’aquest bloc s’inclou. El que sí és una realitat és que es tracta d’una persona en un estat de salut preocupant, que ja no es pot valdre de sí mateixa i que amb prou feines pot parlar. I tot i així s’aprofita qualsevol conjuntura per tal de gravar-la amb el reporter de torn al costat ensenyant amb un somriure d’orgull d’orella a orella la carxofa corporativa.

D’altra banda, repassem per sobre les funcions democràtiques dels mitjans de comunicació. Impossible. Completament impossible trobar res que es pugui apropar al fet de donar la informació de gent que no es val per sí mateixa i ensenyar-la a televisió. Comprovada aquesta evidència des d’un anàlisis formal amb les lleis de l’elaboració de l’audiovisual, podem preguntar-nos què fer per intentar evitar això. Un Consell de l’Audiovisual a nivell estatal ja no és una prioritat. És una absoluta necessitat. I, creguin-me, tindran molta feina. Es necessita un estament que pugui regular aquest tipus d’actuacions. I aprofito aquest moment per reclamar-ho, perquè potser ara es fa més evident i hi ha molta gent que sovint no se n’adona i que ara obre els ulls com taronges veient com hem arribat a aquest punt. Manolo Lama és un error a part, és l’equivocació garrafal d’un personatge al que, mal dit i si em permeten, se li “va anar completament l’olla”. Però si l’hem d’utilitzar perquè el públic posi sobre la taula un tema amb el que es mostra cec, endavant. I si de pas es dóna una mobilització tan forta com la d’aquest cap de setmana i es poden crear estaments que actuïn de forma regular i no hagi de venir des del ministeri d’Indústria, molt millor.

I doncs, quina és la notícia?

I doncs, quina és la notícia? Quatre diaris. Quatre portades. Quatre titulars. La mateixa notícia. Segur? Jo no ho puc saber... O com a mínim, si em poso des de la posició d'observador "objectiu" (paraula tabú, per la que et pot condemnar la comunitat periodística), aquell que desconeix i que espera que els mitjans apliquin la funció social que tant se'ls reclama, la finestra al públic, desconeix. Doncs, i permeti'm la metàfora, que ningú tregui el cap per la finestra no fos cas que abaixin la persiana abans d'hora i tinguem un disgust. En quin estat de dret es permet aquestes calumnies? Llibertat d'expressió sempre. I de mentida? Hi ha una comissió que regula el compliment del reglament a l'esport. Doncs torneu-me a disculpar, però si passem a l'esport allò que succeeix a la premsa actual, podríem veure perfectament a un futbolista jugant amb dues pilotes, jugadors de bàsquet pujats un sobre l'altre o boxejadors amb guants de ferro. I no em vull posar en temes més escabrosos, com un tal Tribunal Consti... No, no seguim per aquí que prendrem mal.
Valorem, doncs, aquestes quatre portades. Deixem de banda les ideologies pròpies, postures que ara no són rellevants. I llegim atentament els quatre titulars.






Rajoy és l'heroi? A no, que Zapatero l'"admet" a les negociacions... Però no hem quedat que Zapatero està espantat? Llavors per què no l'ha "convidat" abans? Ai senyor, és ben bé que no entenc res... Com a observador "objectiu" no entenc res. Com puc crear un estat d'opinió propi amb tanta divergència d'opinions? Ah (com diria aquell), opinió als titulars? Heretgia periodística! Pecador aquell que hagi rebutjat a seguir el codi ètic que tot informador ha de respectar, el primer article del qual obliga a separar opinió d'informació!
En la primera entrada vam fer una reflexió sobre l'estat del periodisme esportiu a l'estat espanyol. Hipocresia, males arts i un rigor professional que brillava per la seva absència. Des d'aquí faig una crida a tots aquells que, de manera gratuïta atorguen aquests adjectius a la premsa de l'esport sense reconèixer els mateixos errors a la premsa generalista. Que llegeixein els quatre titulars, que valorin les seves paraules, i que entenguin que aquells que volen vendre no són només uns, sinó que ho pretenen tots. Encara que el preu sigui embogir el lector amb una sola informació i quatre notícies diferents.