Les regles del joc (en cristià)

Aquell que guanya sempre és el més llest. I el més llest se les sap totes, fins i tot quan “totes” vol dir saltar-se alguna barrera moral i fer una interpretació acurada de les regles del joc. Això és el que ha passat a la complicada relació entre estats i mercats durant la crisi financera que ha sacsejat el món occidental des de fa uns dos anys. Uns han actuat segons unes regles, i els altres han agafat aquestes directrius i les han adoptat als seus interessos. Han estat més intel•ligents, de la mateixa manera que han burlat qualsevol motiu moral pel qual regir la seva actuació.
Per tal d’explicar aquest fenomen, intentarem avui no donar per segur que els lectors generalistes tenen un coneixement en informació econòmica capaç d’entendre articles inintel•ligibles i amb un vocabulari que no només és incomprensible, sinó també irritant. És a dir, intentarem explicar la situació per tal que s’entengui; parlarem, com es diu, en cristià.
En una primera onada important de crisi, iniciada a 2008 i derivada de la bombolla de les hipoteques sub-prime – és a dir, que molta gent obtenia crèdits per comprar pisos a llarg plaç sense garantir-ne ni tan sols la seguretat del pagament -,les institucions financeres van caure en una crisi històrica, i varen ser els estats els que van sortir al seu rescat. I vet-ho aquí que torbem la primera particularitat, l’actuació sobre la primera regla: els governs van salvar les empreses a través d’injecció – dit així queda més tècnic – de diners il•limitadament a tipus zero. És a dir, que van iniciar el joc amb una regla més benigna, socialment més correcta, ja que van prestar uns diners per millorar la situació sense esperar-ne interessos en el retorn. El joc s’havia iniciat, i les directrius eren clares. La dramàtica apocalipsi econòmica va regularitzar-se poc a poc i de manera més aparent que real, a través de polítiques que emulaven els grans economistes triomfadors en crisis contra els drames econòmics (Kenyes).
I en aquestes que arriba el segon assalt. I vet-ho aquí que trobem la segona particularitat, que resulta que és antagònica a la primera: la mateixa regla, la mateixa norma, però entesa d’una manera ben diferent. La balança s’ha invertit, i de nou els mercats ocupen el predomini de la situació econòmica davant els estats, tirant per terra tota teoria d’aquelles que dèiem que emulava als gran herois economistes del passat. Ara són els mercats els que, gelosament i amb pas xulesc, han de sortir al rescat dels estats, que es troben atemorits i desconeguts dins d’un terreny en el que ni es senten còmodes ni, per culpa de certes ineptituds – entre d’altres, poden ni saben sortir. Per tant, i amb els mercats al capdamunt de la situació, aquests decideixen variar les regles: de nou préstecs, sí, però a la direcció inversa, i a preu de mercat. És a dir, que els mercats rescataran amb diners als estats, però hi posaran el tipus d’interès que determina el seu propi rendiment. Interessant manera de tornar el favor. Interessant manera de veure les mateixes regles del joc amb uns altres ulls. Ah, i en cristià.