Quan el llautó supera la raó

Quan es parla d’ètica, de moral o d’humanitat sovint es deixa de banda un concepte amb el que tots els dilemes relacionats amb els termes anteriors quedarien resolts: la racionalitat. A la professió del periodisme són moltes vegades les que la deontologia professional es menysprea, però pitjor és quan s’arriba al límit de perdre el sentit de la raó per culpa de les pròpies creences. Perquè en aquell moment, tal i com comentava al post anterior sobre l’actuació de Manolo Lama, l’error ja no és professional, sinó humà. I, abans que periodistes, hi ha les persones.

Avui al matí soldats israelians han disparat un grup de sis vaixells, de nom “La Flota de la Llibertat”, que transportaven unes 750 persones amb ajuda humanitària per la franja de Gaza. El resultat, almenys 10 morts – tot i que hi ha fonts que ja els eleven a 16 – i una trentena de ferits. I vet aquí que he posat la ràdio per assabentar-me millor del que havia succeït, i m’he trobat amb un lamentable discurs immers de falta de sensibilitat. A la tertúlia dels dilluns del programa “El Món a Rac 1” – del que, d’altra banda, sóc oient assidu – hi havia Pilar Rahola, Màrius Carol, Toni Bolaño i Vicenç Villatoro. Tots quatre periodistes contrastats – per mèrits dispars – i amb una opinió que es té en compte en el concert argumental català. Doncs bé, la primera intervenció ha estat a càrrec de la senyora Rahola que, vés per on, ha començat a discernir sobre els motius de culpabilitat que – injustament – se li atribueixen a l’estat d’Israel. Això sí, tenint en compte els morts al matí. I tota la confabulació internacional per provocar violència i entorpir l’acció política de l’estat jueu. Això sí, sense voler fer un anàlisi fins no tenir informació. I criticant les forces polítiques, pagades amb els nostres impostos, que fan campanya barroera i moralment despreciable contra qualsevol moviment d’Israel. Això sí, respectant el dol i tenint en consideració que es podrien mal interpretar les seves paraules. No explicarem aquí el cos ideològic de la senyora Rahola, però per aquell que més o menys l’intueixi pot deduir el significat d’aquestes contraposicions.

La qualitat dels informatius – dintre dels quals s’insereix també la tertúlia – es basa en multiplicitat de trets, entre ells la “d’equilibrar les notícies amb punts de vista múltiples, procurant que la informació sigui rigorosa i creïble”. Així doncs, tot punt de vista ha de ser benvingut, però fins a quin punt hem de tolerar-lo quan aquest està evidentment confrontat amb el rigor informatiu? Com es pot valorar una opinió que, en el moment de la notícia d’una desena de morts, es centra en el conflicte polític d’una situació en la que es pren partida tant clarament? La serietat i l’anàlisi – que també són característiques de l’informatiu de qualitat – es desprecien en el moment en què, enmig de la valoració d’un atac contra un vaixell d’ajuda humanitària, s’entremesclen impunement decantacions polítiques i mítings de suport a un Estat amb el que el tertulià de torn es mostra tant emparentat.
Gràcies a Déu que he hagut de baixar al metro i allà no arriben les ones de ràdio. He canviat l’FM per música relaxant, i he pensat en la gravetat de l’assumpte. Potser el més greu és que ningú ha dit res. Ningú s’ha immutat, i no tant sols això: alguns dels altres tertulians s’han afegit a l’afalagament israelià. Si es fan dir periodistes, que mesurin les seves paraules. I si es fan dir persones, que raonin els arguments i no es deixin emportar pel seu llautó d’una manera que, personalment, m’ha arribat a indignar.