Un error que es pot utilitzar per millorar la situació

Llegeixo, escolto i estic atent a totes les reaccions. I intento allunyar les meves sensacions per tal d’intentar fer un judici adequat del que va suposar. Però poques vegades hem viscut una actuació tan desafortunada en el circuit televisiu. L’espectacle surrealista, inhumà i moralment devastador que va protagonitzar Manolo Lama va fer que tota Espanya s’esgarrifés i posés el crit al cel pel que consideraven una acció aberrant. Doncs bé, ha calgut aquesta mobilització ciutadana i aquesta repugna social per tal que la llei reaccioni. Avui dilluns hem sabut que la “solidaritat” del senyor Lama pot suposar una multa de fins a un milió d’euros per Cuatro, després que Indústria obrís un expedient a la cadena de Prisa. Segons la nova Llei General de l’Audiovisual, aquest tipus d’imatges són considerades de “molt greus”, amb la conseqüent repercussió fiscal. Vagi per endavant que la meva opinió està més que clara respecte el tema. L’error de Lama no va ser periodístic, va ser humà. No l’hem de veure des del prisma del codi deontològic. L’hem de considerar des de la falta de respecte i d’educació, no de professionalitat. Però faig un punt i a part i em pregunto: cal arribar a aquests extrems per què la llei actuï? Hi ha contínues mostres d’aquesta falta d’humanitat a la televisió i en horari protegit i ningú ho denuncia. I si algú ho denuncia, no ho fa amb prou vehemència. Crec certament que cal millorar aquesta situació, per una sèrie de motius i exemples evidents que bombardegen contínuament el nostre sentit del que està bé i malament, i també del ridícul.

Citem per començar dos dels articles del Codi Deontològic del Col•legi de Periodistes de Catalunya: el quart obliga a utilitzar mètodes dignes per a obtenir informació o imatges; el nou, a respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge. Aquest darrer, doncs, ja se’l salten impunement els principals programes de les cadenes Telecinco i Antena 3 – sense desmerèixer els programes d’altres cadenes, com Salvados, que sota l’emparament de ser un espai de crítica social s’espavila per evitar també aquestes regles. Un exemple clar és les imatges que es donen de la Duquessa d’Alba. No ens posarem ara a debatre fins a quin punt és just o no que persones a les que se’ls hi ha regalat tot i pretenen grans fortunes només per nom tinguin més o menys privilegis que la gent de classe mitja, entre la qual l’autor d’aquest bloc s’inclou. El que sí és una realitat és que es tracta d’una persona en un estat de salut preocupant, que ja no es pot valdre de sí mateixa i que amb prou feines pot parlar. I tot i així s’aprofita qualsevol conjuntura per tal de gravar-la amb el reporter de torn al costat ensenyant amb un somriure d’orgull d’orella a orella la carxofa corporativa.

D’altra banda, repassem per sobre les funcions democràtiques dels mitjans de comunicació. Impossible. Completament impossible trobar res que es pugui apropar al fet de donar la informació de gent que no es val per sí mateixa i ensenyar-la a televisió. Comprovada aquesta evidència des d’un anàlisis formal amb les lleis de l’elaboració de l’audiovisual, podem preguntar-nos què fer per intentar evitar això. Un Consell de l’Audiovisual a nivell estatal ja no és una prioritat. És una absoluta necessitat. I, creguin-me, tindran molta feina. Es necessita un estament que pugui regular aquest tipus d’actuacions. I aprofito aquest moment per reclamar-ho, perquè potser ara es fa més evident i hi ha molta gent que sovint no se n’adona i que ara obre els ulls com taronges veient com hem arribat a aquest punt. Manolo Lama és un error a part, és l’equivocació garrafal d’un personatge al que, mal dit i si em permeten, se li “va anar completament l’olla”. Però si l’hem d’utilitzar perquè el públic posi sobre la taula un tema amb el que es mostra cec, endavant. I si de pas es dóna una mobilització tan forta com la d’aquest cap de setmana i es poden crear estaments que actuïn de forma regular i no hagi de venir des del ministeri d’Indústria, molt millor.