La primer entrega del bloc va dedicada a un gènere periodístic defenestrat, criticat i no reconegut com a periodístic per part de la comunitat acadèmica. Ens referim al periodisme esportiu. En aquest espai, però, no tant sols afirmarem sinó reclamarem la seva condició de periodisme. En tot cas, el que ningú pot obviar és l’estat de qualitat en el que es troba aquesta categoria a l’Estat espanyol a dia d’avui. El podríem qualificar, en molts aspectes, de lamentable. No cal espantar-se, ni relativitzar el que és una evidència. La premsa esportiva es troba en una direcció abocada d’una manera preocupant a la de la premsa del cor. De fet, el tractament informatiu que es fa dels esdeveniments de futbol, bàsquet o tennis es realitza des d’una posició allunyada de qualsevol ètica, moral o rigor i contrast periodístic tal i com l’entenem des d’un punt de vista professional.
Dit això, amb els números a la mà, l’esportiu que més es llegeix és “Marca”. Però allò remarcable és que no només és el diari esportiu que més es llegeix, sinó que és la plataforma escrita de qualsevol temàtica més llegida a Espanya. Segons la darrera onada de l’EGM (corresponent al període entre l’Abril de 2009 a Març de 2010), Marca el llegeixen 2.805.000 exemplars al dia, i només el diari generalista El País s’hi apropa tot i que a molta distància, amb 2.022.000 lectors al dia. Amb aquesta dada es pot estipular una idea aproximada de la seva rellevància, influència i penetració entre el públic. A més, cal recordar que els principals premis als mèrits esportius individuals – màxim golejador o millor porter – els atorga el mateix diari.
Com es pot entendre – o permetre – llavors, que un dels mitjans amb més rellevància a nivell estatal publiqui aquesta portada?
Aquest és només un exemple per poder veure l’ús de la informació per part del diari. Més enllà de les notícies annexes, el clima que es forma a través d’unes paraules així influeix a diferents nivells. En primer lloc, retorna a un terme – “canguelo” – que no es construït ni tant sols pel propi mitjà sinó pel diari directament rival a la pròpia ciutat de Madrid i arreu de l’Estat espanyol, un terme que ha creat tot un simbolisme amb un component de baix to, baix nivell i enormes quantitats d’intencions ràncies que ja han quedat paleses anteriorment. D’altra banda, aviva una rivalitat en la que el diari – com a producte, a priori, per seguidors del Madrid – no té ni dret ni paraula a entrar-hi: la del Barça amb l’Espanyol, referint-se al “tamudazo” (recordem, quan Raúl Tamudo va marcar un gol al Camp Nou que afavoria els interessos del Madrid per guanyar el títol de lliga) de nou de manera completament gratuïta. I en l’anterior explicació, per més inri, es dóna per suposat una connotació que ni es reconeix oficialment: el madridisme de Marca. Aquest, segons les seves directrius, és un diari per tots els espanyols, en el que tots es sentin representats. En darrer lloc, i per si no fos poc, es refereix a Guardiola només per indicar que ja porta quatre enfrontaments amb l’àrbitre, tot i sabent més tard que no eren enfrontaments, sinó paraules civilitzades.
Així doncs, la falta de responsabilitat és potser major que la de criteri periodístic. No cal ja imaginar el que pot llegir-se en les planes interiors. Recordem que no es tracta d’un mitjà minoritari, sinó de tot el contrari: és el majoritari, el que més persones llegeixen. Com pretenen, després, fomentar una rivalitat – que n’hi ha d’haver, òbviament – esportiva entre els clubs? Per què es lamenten quan hi ha accidents entre sectors, ja no d’aficionats anomenats ultras, sinó entre col•lectius massificats que es barallen amb conceptes surrealistes i inventats a fi de crear un diccionari de guerra entre Barça i Madrid? – Què, amb canguelo? – Calla, que us heu tret el villarato de la màniga. No és trist que una tertúlia esportiva es redueixi a aquestes expressions? Amb tot, no es vol aquí enfocar a un únic culpable. Les grans plataformes de mitjans esportius han derivat cap el mateix camí, tot i que en aquest cas la major penetració del diari Marca el fa més perillós. Cal reformular, cal renovar i cal, per sobre de tot, estipular unes normes i una institució per tal de posar el que sembla que tot editor dels grans diaris esportius han perdut al llarg dels últims anys: seny.
